Ens ha tocat viure una època complicada en un món en què de cada vegada és més difícil trobar sentiment d’empatia. No m’agradaria sonar catastròfica, però em fa una certa llàstima veure que, fins i tot petits gestos de pura convivència bàsica, es dilueixen i acaben tornant invisibles com ho fa el sucre en un cafè calent, d’aquests de màquina, del bar de Son Moix.

Tot passa aviat, gaudim dels moments de manera incompleta; de vegades, ens en perdem una gran part només per poder-los compartir a posteriori a les xarxes socials i, tanmateix, no tornar-nos a recordar d’ells. De què serveix haver rigut, gaudit, plorat i, en definitiva, viscut, si no ho hem fet de veres, amb totes les conseqüències?

Deixem, de pas, de jutjar, de prejutjar i de dedicar crítiques injustes i injustificades a qui no les mereix perquè, simplement, no coneixem la seva història ni el seu context personal o professional, i comencem a gaudir, a aprendre i a donar les gràcies. A ser els nostres primers crítics i no trols que omplen Internet i es dediquen a tacar la imatge de col·lectius que valen la pena. No oblidem que a la vida tots passam per moments difícils, i els clubs de futbol, les persones anònimes, els artistes… ningú no n’està exempt. Que el nostre objectiu sigui sempre sumar en comptes de restar.

04.06.17

* * * *

Reconec que és un “luxe” poder escriure des d’aquesta situació, essent líders, però no per això és il·lícit fer-ho sinó que, sincerament, pens que és necessari aturar-nos a valorar el nostre present. El Mallorca, com a club, duu anys anant cap a la deriva. Molts sabien que, tard o d’hora, acabaria passant; la sort deixaria de ser al nostre costat i partiria tan aviat com en el seu moment ho van fer Güiza, Eto’o o Aduriz. Supòs que estam destinats a ser una afició sofridora… i alerta, perquè enguany no ens acabam de trobar del tot a gust. Com dirien els amics ideals per a qualsevol mallorquinista, els Berros: “noltros no volem pujar, volem guanyar i passar-ho bé”. Aquesta temporada 2017-2018, després d’haver tocat fons, estam com desubicats. Nirviosos de tant de guanyar… En el bon sentit de la paraula! *Toquem fusta* Perquè no, ningú dels mallorquinistes vertaders no pensava –ni pensa, ni pensarà– que això és fàcil; ni tan sols ara, amb l’avantatge important respecte dels perseguidors immediats a la taula.

Quanta gent bona en el que fa es perd i fracassa per l’excés de pressió? No és fàcil complir amb les expectatives. Aquí, tant l’entrenador, Vicente Moreno, com el seu equip tècnic, estan duent a terme una feina encomiable. No tenc el plaer de conèixer de primera mà la metodologia de preparació dels partits, dels entrenaments diaris o de les xerrades motivacionals, però el que sí que sé, gràcies a les peces dels companys dels mitjans (TV i ràdio) i les converses a micro tancat és que el sentit comú, la feina i la constància, valors que hauríem de tenir tots com a persones, han tornat a Son Bibiloni i a Son Moix. Res de paraules buides i per agradar, ni tampoc res d’excuses. A la gent la pots enganyar; es pot arribar a creure falses promeses, però al final, ningú no és beneit i acabarà reclamant que li ofereixin quelcom amb el que poder sentir-se identificat, i els resultats ja arribaran. Aquesta és la clau del nou Mallorca.

N’hi ha a qui no li basta mai res –aquests mengen d’un plat a part–, però és guapo escoltar els comentaris dels aficionats que no han fallat mai en aquests 4 darrers anys per adonar-se que alguna cosa ha canviat. Els mallorquinistes som una espècie estranya i curiosa. Unes vegades impacients i crítics injustos i d’altres, perillosament conformistes. Ara, només sabem que cada setmana ens bombardegen sensacions; unes sensacions que provenen únicament d’una direcció i que provoquen de manera inevitable un sentiment de pertinença preciós. Un mateix pot dir “jo som del Mallorca”, però les coses que ens uneixen com a éssers humans sempre es focalitzen en el “nosaltres”: nosaltres som del Mallorca i, a més, també som el Mallorca.

Els tècnics, ajudants, metges i els jugadors al camp mostren una imatge i uns valors, durant els partits i fora del camp de futbol, que són el resultat d’una feina ben feta i d’una intenció clara, que combrega amb la de qualsevol que estima aquest club. No vull deixar d’anomenar, tampoc, la resta de treballadors de les oficines, la botiga, la Fundació… moltes vegades, els grans oblidats, que contribueixen a fer encara més gran el RCD Mallorca.

Tal vegada som massa optimista, però estic il·lusionada per tot i tothom, amb la recompensa extra que donen els bons resultats de fins ara. Perquè ara sí, aquest és el nostre moment, el de ressorgir com a club i, els aficionats, de fer-ho com a massa social modèlica. A Son Moix ja no hi ha crítiques durant els partits sinó comprensió de l’època que ens toca viure i ganes, moltíssimes, de tornar al nostre lloc, a l’elit. Anam a poc a poc, sense expectatives a llarg termini que ennigulin el present però amb d’altres que, dia a dia, són el motor que farà que el RCD Mallorca torni a ser el que duu 101 anys sent: un club del qual sentir-se orgullós.

Visca el futbol i visca el Mallorca.

© Fotos i text: Natàlia Fuster